domingo, 25 de abril de 2010

Al bou li pengen els ous

De vuelta de todo, de vuelta de nada… és la cançó que està sonant al portàtil, un matí qualsevol, avui a València. La confusió i desorientació que em porten les ciutats es podria assimilar a la confusió personal que tinc al meu costat.
Els seus carrers ben amples, les seues avingudes interminables, el seu ritme, el seu batec… totalment confús.
Al poble les persones caminen pausadament. Ací sempre em quede arrere quan hem de desplaçar-nos… llargues caminades… com si pujara al camp a peu. A les palomes semblen no importar-li la presència humana, passegen com qualsevol vianant més… Torpedeje caminant, em sent perdut. Tots el carrers em semblen iguals. La ciutat vella, tot i que diferent, em resulta familiar… però és tant gran que la confusió em torna. I em torna amb més dolor. Cosa reconeguda però massa gran per assimilar…
He de confessar que aquest ambient de soledat a la ciutat, m’ajuda a reflexionar i a escriure, recolzat per aquest portàtil que em permet escriure-ho.
Acabant la cigarreta matinera compartida, vaja cap de setmana de tabac, i sense poder ignorar-la… com sempre m’entren un munt de sensacions contradictores…
Paranoies? No crec. Pepa i Josep, van vore el mateix que jo… la cigarreta s’ha acabat, marxem cap al poble. Fins prompte.

Hem canviat de conductor, Ara hi sóc de copilot. L’ansietat i el nerviosisme de no conduir... conduir és la meua droga.
Està conduint ella. La dona amb la que porte pensant vora tres mesos, i possiblement ja deixe o intente deixar de pensar. Ja estic més tranquil de copilot, conduiex bé
Deia un amic meu, el germà que mai he tingut, que la vida està feta per a valents. I ara comence a veure el significat d’eixes paraules, la duresa d’eixa afirmació i, sobretot, la importància de saber viure la vida i no quedar-se capficat en atzucacs.
A dures penes intercanviem paraules, solament trivialitats...i són dos hores de viatge... mare de Déu... I fa un dia estaven regalant-nos els nostres cossos.
Unes poques parides per que no se senta incòmoda, ha sortit efecte? Cada cop em preocupa menys...
Torne a les reflexions de fa una hora, Pepa, Josep i també Lucia van vore el mateix que jo... perquè comença a intentar seduir a Maria, sabent que té nuvi, estant jo davant, després d’haver passat una nit de sexe, on dient-me que estava boja per mi també reconeixia que no estava preparada per a un relació i que tenia por a enamorar-se. Perquè, després de que Maria marxés, mentre sopàvem intentava seduir-me a mi? Agafar-me la mà en la confusió de la multitud sense que ningú ho vejés...
Segon plat? No, gràcies. Posar-me gelós? Manyacades, no. Perquè?

Deixant ja l’horta, veient-la eixida cap a Ontinyent i ganes de marxar i no veure-la mai més... Sembla una persona, com bé em deia la meua dalai lama, una d’aquelles que necessita constantment estima per sentir-se confortada, i això és el què he anat fent. Fins al punt de sentir-me estúpid, d’haver-li dit el què sentia... que m’havia enamorat d’ella.
No puc evitar mirar al front i arrepentir-me d’haver-me nuat... què espera? Si jo l’he dit que estic enamorat d’ella, ella em diu que té por, ho respecte, perfecte. Però seguix volent que hi siga a la seua vora, però intentà seduir a Maria en els meus nassos, a què juga?
Ja li vaig dir que hauria de prendre una decisió, Pepa ho sap, em recolza. Açò no va enlloc. Hauré de fer-me a la idea, aquest diumenge de merda, que dilluns deixaré de banda les ganes de saber d’ella, de parlar pel messenger amb ella, d’anar a veure-la al seu poble... tornarem a començar.
Cigarreta i tanque. Parlarem de trivialitats que em sembla que està mosca. Vaja sensació saber que queda un hora i uns minuts, i que possiblement serà l’última vegada que estarem a soles els dos...

Per Villena anem... em pregunta si pot llegir-ho, em diu que per curiositat... sé que potser provocatiu que estiga escrivint i ella estiga a la meua esquerra... però que li anem a fer...
Realment no sé a que juga, però cada cop més me n’adone de què és un altra decepció. Serem positius, no és la persona adequada... com ella deia es tanca banda...
Xerrades pel MSN, petons, enyors, carícies, passejos, missatges... c’est finni.
Li dic que si vol llegir-ho que em deixe conduir, i ho dic seriosament. Sembla que s’ho pren a broma, però bé...
Pense sobre si deixar-li llegir açò, possiblement siga massa personal i li puga fer mal. Per altra banda, és sinceritat en estat pur... què pesa més? No fer-li mal o la pura veritat? Em faig la pregunta, una i altra vegada. D’acord a com estic ara, em faria igual... i després, quan ho llegira, i la seua cara parlarà em cagaria com sempre en tot, i em sentiria mal en mi mateixa... odie eixe sentiment.
Crec que no pararà per canviar de conductor, queda menys d’una hora de camí, i pense que no l’interessa massa el que escric, o es pensa que... qui ho sap?
Vorem que passa.

Vaja 25 d’Abril... primavera, poesia... porta tancada? És hora de ser valents? Possiblement, qui ho sap? Només jo, durant les hores que queden per anar al llit.
I el viatge s’està acabant amb la mateixa cançó que ha començat... de vuelta de todo, primavera que no llega... Adéu guapa